La Teràpia Breu Estratègica és un model teòric que té com a principals influencies la Teoria Sistèmica, la epistemologia Constructivista, i el treball clínic del genial psicoterapeuta i hipnòleg Milton Erikson. El primer model estratègic va sorgir als anys 60 al M.R.I. (Mental Research Institute) de Palo Alto, Califòrnia, i els seus principals artífexs foren Gregory Bateson, Paul Watzlawick, Jay Haley, John Weakland i Richard Fisch. Posteriorment el model ha anat evolucionant, i és sobretot gràcies al treball realitzat per Giorgio Nardone des dels anys 80 fins l’actualitat, que es van establint protocols de tractament altament eficaços i eficients per a diversos tipus de problemes.

Segons l’enfocament estratègic, es parteix de la base que els problemes humans són el fruit de la particular interacció entre subjecte i realitat. En funció d’aquesta interacció, davant la percepció d’un problema determinat, l’ésser humà porta a terme una sèrie d’accions que en lloc de resoldre’l poden dur a que aquesta situació problemàtica s’agreugi o es mantingui inalterable.

Així, treballant sobre el mode de percebre la realitat i d’actuar d’una persona (és a dir, sobre el seu sistema perceptiu-reactiu) es poden solucionar en temps relativament breus la immensa majoria dels problemes humans. No és necessari buscar per tant les causes del problema en el passat (és a dir, el perquè d’un problema) sinó que anem a analitzar i intervenir directament sobre l’estructura del mateix (és a dir, sobre el com funciona el problema i com es manté en el present).